domingo, 1 de octubre de 2017

Que la repressió no acabarà ni ara, ni mai.

El día d'avui fa mal, molt de mal. Escarrufa la facilitat que teniu alguns de denotar la il•legalitat de decidir però de no immutar-vos pel fet que totes i cada una de les agressions que estan tenint lloc siguin perfectament legals.
Em romp el cor pensar que res del que passi avui tendrà consecuències perque "estan fent la seva feina" però encara em destrossa més que ni tan sols ara sigueu capaços d'obrir els ulls, d'adonar-vos de que vivim a l'ombra del franquisme i que la repressió no aturarà ni ara ni mai.
Tal vegada la independència no sigui la meva causa, però si ho és la democràcia i no només això, sino que també ho és la seguretat de aquell que exerceix els seus drets de forma pacífica i a canvi es troba amb violència.
Avui ha quedat molt clar a quin bàndol es sitúa l'estat, ha quedat molt clar en qui és pot confiar i qui et vendria per lleialtat a qui els paga.
Probablement la majoria que em llegiu no enteneu el català i no sabreu de què xerr però sa veritat és que m'és igual. Tampoc crec que sigueu capaços de entendre com ho estic visquent perque no hi ha paraules per descriure-ho més enllà de ràbia, impotència i llàgrimes convertides en crits de lluita i llibertat. Això no ho escric per voltros, ho escric per jo i com cal, desde l'ànima i amb el cor.